ANA/CR 165 Autor: Joaquim de Riba Camarlot

La vall d’Ordino ocupa la part alta del riu Valira del Nord, que, des de la coma del Forat, els llacs de Tristaina, la Fontblanca, Arcalís, Sorteny, Ferreroles…, recorre una extensa i bellíssima vall d’origen glacial. Tots aquests topònims han esdevingut mítics per a milers de visitants, des dels viatgers romàntics del segle XIX fins als turistes actuals. En aquest paisatge esplèndid es van instal·lar un seguit de pobles petits per facilitar als habitants l’explotació econòmica de les terres, sovint en condicions ben hostils. Al llarg del curs del riu, trobem els pobles del Serrat, Llorts, Arans, la Cortinada, Ansalonga, Sornàs… fins a arribar a Ordino mateix.

La situació geogràfica —marcada per un cert aïllament a causa de les dificultats per a millorar les comunicacions—, que tant va fer patir molts cops els habitants de la zona, va permetre, com a contrapartida, que es preservés l’urbanisme tradicional als nuclis habitats, que es conservés un patrimoni gairebé intacte de capelles romàniques ―amb pintures murals i petits però bellíssims retaules barrocs a l’interior― i, sobretot, que es protegís una natura fastuosa presidida per l’omnipresent tòtem tel·lúric del Casamanya.

La vall s’ha convertit als ulls de molts visitants, i també als dels residents del país, en un veritable espai de calma i de gaudi, un bàlsam que cura les ferides del cos i també les de l’ànima. Així ho presagiava la Sumpta, la protagonista de la novel·la quan, en sentir-se cansada i malalta a Barcelona o a Puigcerdà, somiava amb la possibilitat de tornar un darrer estiu a Ordino.

Abans de passar per la Massana, on serem observats per tota la gent del poble —que traurà el cap per portes i finestres de les casetes ennegrides com fa el cucut en un tronc vell—, la mare ens obliga a trossar-nos la roba i netejar-nos la pols de les sabates. Es recompon una mica el concert de la comitiva. Només tres quarts d’hora triguem a fer l’últim tram del camí, del Pui de la Massana fins a la vall, perquè les cavalleries acceleren el pas quan ensumen el pinso que els prepara el Ferino a la quadra. Des de lluny es veu el comunidor, la torre de l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià i el mocador de la dida que voleia nerviós per sobre de les teulades de les cases, com un colom blanc espantat per una escopetada. Si pogués passar aquest estiu a la casa d’Ordino, al costat de la dida i de la Roseta, estic segura que recuperaria la salut, però el metge no vol ni sentir a parlar d’un altre viatge. Li he explicat que allà l’aire és dolç com un núvol de sucre esponjat. Li ha fet gràcia el meu entusiasme infantil. Diu que, si fa o no fa, l’aire de Puigcerdà és igual que el de la vall. Com es pot dir una cosa així?
Què sap ell de com és l’aire de la vall d’Ordino!