Enric Dolsa: «Tinc la sort de saber fer taula rasa i no guardar rancúnia a ningú»

Nascut a Arans (1954), fill  d’una família de masovers. Ex-conseller general, ex-cònsol major i actualment conseller de la minoria (X’Ordino).

- Tants anys en la política i segueix sense deixar ningú indiferent...
Així és, no em demanis per què, per bé o per mal, però és veri-tat que ningú es queda indiferent amb allò que dic, i ja m’està bé. Tinc la sort de saber fer taula rasa i no guardar rancúnia a ningú, altrament seria un amargat.

- Encara el veurem a les pròximes eleccions?
I tant que sí, mentre hi hagi salut seguiré en actiu a la política, com he fet sempre. Des de l’any 1989 només he estat absent dos anys, el 2018, quan vaig tenir l’infart. Jo no entenc com pot haver-hi edat de jubilació per a un polític. Tens molta més serenitat, coneixement i experiència gràcies als anys. A més, cal fer front al caos nacional que ha generat el Govern actual i hi ha temes molt importants al tinter, com ara el desviament de la carretera general a la Massana, evitar que ens instal·lin un laboratori PP3 i l’encaix amb Europa, que ben bé encara hem de saber què s’està negociant per poder opinar.

- Hi estarà d’acord, com a empresari?
Crec que hem d’estar al més a prop possible d’Europa amb la protecció que necessita un país petit en temes com la fiscalitat o la immigració.

- Quina cadira li ha agradat més, tenint en compte que les ha ocupat totes...
Vaig estar molt còmode de cònsol major, tot i que els anys del Consell General m’ho vaig passar molt bé. Vaig ser un dels vint-i-vuit consellers que van aprovar la Constitució l’any 1993. Llavors a la Cambra no es llegia i les intervencions eren espontànies, era un vertader lloc de debat i no hi havia els enfronta-ments terribles que hi ha actualment. No han entès que és allà i a través del diàleg que s’arreglen les coses.

- Si pogués, canviaria alguna de les coses que va fer com a cònsol?
Canviaria la manera de fer-les, però no el que vaig fer, el fons seria igual amb matisos. Sempre he estat coherent i he predicat el mateix, però reconec el meu temperament. Els vuit anys del meu consolat vam girar la parròquia com un mitjó, i vam crear algunes de les infraestructures més importants, com l’Escola bressol, els aparcaments, la Casa Pairal, etc.

- I al costat de la política, mai ha deixat els mitjans de comunicació.
L’any 1994 vaig tenir l’honor de ser el primer president de Ràdio Televisió d’Andorra (RTVA) abans ORTA. No soc periodista, però conec bé la professió, i en aquests moments tinc el 100% de les accions d’El Periòdic d’Andorra i pensaments de fer créixer aquest projecte editorial, que actualment ocupa el 50% del meu temps.

- Es necessiten mútuament.
No et pensis, la majoria de polítics continuen tenint molta por dels mitjans de comunicació perquè toquen la imatge, i no ho suporten.

- Fa poc va traspassar la mare, quin record en guarda?El record és de tota la família, una autèntica pinya, i encara ho som entre els germans. Nosaltres érem pobres i molt tre-balladors, els pares sempre feinejaven, com a masovers de Cal Buida, però la felicitat era absoluta. El pare era de Sornàs, de casa Joan de l’Antònia, i jo soc l’únic dels quatre germans que va néixer a Arans. Com més tens, més disputes es generen; nosaltres no teníem aquest problema.

- I si em permet, per què ‘Cucut’?
Herència familiar... al meu padrí ja li deien Cucut perquè va ampliar la casa amb uns coberts, propietat de Cal Cucut de la Massana, i tothom li deia: «El cucut es fa el niu...» i s’enfadava molt i molt, i al pare li va quedar el mateix sobrenom i encara l’emprenyava més. Jo el porto amb orgull, i com a anècdota t’haig de dir que consta en alguna acta de les intervencions al Consell General «com ha dit el Cucut...». De sempre he sigut el Cucut!