ANA/FGP 525 Autor: Guillem de Plandolit

Segudet és un petit vilar que s’aixeca una mica més amunt del poble d’Ordino, a la riba del riu del mateix nom que recull les aigües dels vessants del Casamanya. Hi destaquen algunes cases, com ara Ca l’Arrero o, de manera especial, la Casa Blanca, una de les més antigues de la parròquia. Les primeres referències documentals de la Casa Blanca ens porten al segle XIII i els seus propietaris van ocupar diverses vegades el càrrec de cònsols del Comú. Per una cessió de béns a causa d’un deute, la casa va passar a formar part del patrimoni dels d’Areny-Plandolit, que la van convertir en una masoveria. Gràcies, segurament, a aquest fet, és una de les cases pairals que ha patit menys transformacions exteriors i interiors. Conserva l’arrebossat de calç original, que indicava el poder econòmic de la casa, amb unes belles decoracions fetes amb enlluït blanc a les finestres. A començament de segle XX, la propietat apareix al testament de dona Carolina, la segona esposa de don Guillem, en el qual repartia l’herència de la casa entre els set fills vius.

Camí de Segudet s’escapava de tant en tant la Sumpta per enlairar-se pels corriols costeruts del Casamanya i gaudir dels presents extraordinaris que li oferia la natura.

Algunes tardes, ara que s’havia acabat l’obligació de la migdiada, m’escapava pel camí de Segudet i cada dia era capaç de pujar més amunt, més profund pels vessants de la muntanya. Em calçava unes espardenyes velles de la dida, amb un vestit senzill que semblava una túnica franciscana, i sortia per la porta dels horts, sense explicar a ningú on anava. El caseriu de Segudet coronava la part alta d’Ordino. No eren més que quatre cases mal comptades, adormides a l’escalforeta del sol del migdia: un petit vilar a l’altra banda del rierol que baixava del Casamanya. El camí, estret com la línia d’un mapa, s’enfilava de seguida vorejat de llucs d’avellaners, de boixos i de saücs de baies roges. De tant en tant, el treball tenaç de la gent del poble havia aconseguit obrir una clarianda en un planell del bosc per fer un prat de dall o una petita feixa tancada amb uns gargalls. Als marges de pedra creixien els nabius, les gaverneres i els lliris de color violeta que serveixen per fer els pegats que es posen als carnesqueixats. Pel mig dels prats florien les gencianes, els pitgers i el tabac muscà, que puntejaven de blau i groc el verd lluent de l’herba. Al costat dels fils d’aigua freda de neu s’agrumollaven les mates de l’enciam de font. Era una natura ben humil, senzilla, però d’una bellesa indescriptible.